Article de Dolors Torra

.......................................................

Sembla estar tot en ordre, el cel blau amb núvols blancs i un sol radiant de primavera. 

Del jardí m'arriben colors i olors intensos i sons de natura. 

Respiro a fons i tanco els ulls.

Reviso el correu, veig molts missatges… cursos on line, webinars, ofertes comercials amb descomptes al cinquanta per cent…, ajornament de rebuts d'una entitat financera, i sobretot, notícies escandaloses que em pesen com una llosa, algunes de dubtosa procedència, altres tristament reals i objectives… i entre tot, el missatge d'un company que em reservo per més tard.

Li comento al pare, ja gran, que avui tampoc podrem sortir a passejar, que ens hem de quedar a casa tancats i barrats perquè un enemic invisible ens amenaça perillosament i sense miraments de portes cap en fora. Ell, em mira amb condescendència i sense massa interès, i per descomptat, no es creu ni mitja paraula del que li explico. L'entenc força bé, a mi, malgrat els dies i setmanes passades, i els esdeveniments inexorables que ens remouen per dins, encara em costa de creure.

Van corrent les hores davant l'ordinador, lentes i feixugues. Em costa concentrar-me.

No deixo de pensar en tots aquells que cada matí trepitgen el carrer per obligació laboral, però també i sobretot, per responsabilitat moral envers la comunitat. Sento admiració profunda i respecte i agraïment immensos per tots ells. 

Vaig caminant passadís amunt i passadís avall tot fent estiraments i després toca córrer unes quantes voltes de marxa pel jardí. Tot plegat m'ajuda a sentir-me una mica millor.

Agafo un llibre començat de fa temps i que vaig deixar a mitges, i penso que aquesta primavera serà de les més grises i tristes que haurem viscut mai.

Torno a revisar el correu, les notícies no són ni de lluny tan bones com m'agradaria. Se'ns demana, més dies, més temps, més confinament … 

Obro el mail del meu company que, per cert, porta un arxiu adjunt. Veig que m'envia una sardana. Ell sap que aquesta m'agrada i molt. Em disposo a escoltar-la i a gaudir-la en la tranquil·litat del capvespre.

Em deixo acompanyar per la música, i mentre la llum del dia s'esvaeix, vull i necessito creure que, potser sí, que un dia més és un dia menys i que, malgrat la devastació col·lectiva de cos i ànima, remuntarem i, finalment, TOT ANIRÀ BÉ.